JO SÓC AIXÍ I AIXÒ NO ÉS UN PROBLEMA III

LAIA (la germana)

    El que més em flipa ara del meu germà Pau és la veuassa que té quan em crida per a dur-me a natació. Crida des de baix de l´escala: “Laiaaaaaa!”. Sempre fa això de cridar-me quan entra a casa i jo em llance escales avall i bote des del tercer escaló i ell m´agafa al vol i riem molt. Ara fa uns dies que, quan entra, diu “Laia” com si estiguera refredat. Li he preguntat si eixa veu era la seua nova veu i m´ha dit que sí i que potser encara li canviarà un poquet, que és per això de les hormones que estan punxant-li. M´ho ha dit mega content i ha cridat “Laiaaaaaa” tan fort que m´ha deixat sorda d´una orella. Anant anant m´ha explicat que està súúúúper feliç de tindre eixa veuassa, m´ha fet una abraçada que quasi m´ofega i m´ha deixat al poliesportiu. Se n´ha anat corrents perquè havia quedat amb Minerva, la seua nóvia, que és molt llesta i que vol ser arquitecta. (...) Minerva és xica i vol ser xica. Ho sé perquè li ho vaig preguntar un dia. Pau em va dir ja fa temps que podia preguntar tot el que volguera i que no em quedara amb cap pregunta penjada dins el cap. (...) A Minerva li vaig preguntar fa temps si estimava el meu germà i em va dir que Pau era el millor que li havia passat en la vida. Pau és el nom que ha triat de xic, el que diu al seu carnet d´identitat i al de la biblioteca. A què és bonic? (...) Sort que fabriquen eixes samarretes-xafa-mamelles que tant li agraden a Pau. (...) Amb els cabells curtets que s´ha tallat està súper guapo també. (...)

    L´altre dia vaig escoltar com li contava a ma mare que el dia que s´afaitara seria un dia important i que faria un vídeo especial. El meu germà es youtuber. (...) La veritat és que Pau fa uns vídeos súper divertits i entretinguts. Explica com fa ell per a ser un xic transsexual i parla sobre les coses que li passen, les que li passaran i tots els entrebancs del DNI. Abans de fer un vídeo m´agafa, m´asseu al sofà i m´ho explica a mi primer. Diu que, si jo ho entenc, ho entendrà tothom... Per a Pau es molt important que la gent entenga què és ser un xic transsexual i que vegen que és una cosa normal... M´agrada veure´l riure, abans estava trist massa dies. Quan jo era xicoteta escoltava com plorava a la seua habitació i com la mare li deia: “Això no pot ser, si eres una xica, serà perquè has de ser una xica. T´hauràs de conformar”. I li deia el nom de abans. En escoltar la porta de ma mare eixint, me n´anava a la seua habitació i m´asseia al seu costat sense dir res, només m´hi estava allà i li donava la mà. Un dia em digué: “Laia, si fóra un xic, tu em voldries igual?” I jo li vaig dir que sempre el voldria fins a la muntanya... (Ara) la mare diu que vol ser youtuber... I vol obrir un canal que es diga “La transmare de Pau”, diu el pare que ara som una família trans. Cada di em mola més la meua família! 

JO SÓC AIXÍ I AIXÒ NO ÉS UN PROBLEMA II

PATRICIA ESTELLÉS (la nóvia)

Patri va directa al gran nomé començar la conversa i em diu, que se n´alegra molt que l´entreviste a ella també perquè ningú pregunta a les parelles de les persones trans. 

- Així que, de sobte, la persona que estimes et diu “jo sóc...”. I, tu...?

- Uff... Ja portàvem més de quatre anys i cinc mesos i va començar a preguntar-me de manera insistent què passaria si fóra un xic o què passaria si fóra trans. Jo no li feia cas. Només el podia veure como una xica... Quan m´ho va explicar, començaren els dubtes i intentava donar-me respostes a mi mateixa. (...) Vaig passar els meus dos mesos de negació, de dir “no em pot estar passant”. (...) Feia quatre anys que estava amb ella, una xica, amb els cabells llargs, de faccions femenines. Com podia veure-la amb faccions de xic? (...) També t´adones que no tot succeeix tan ràpid, que tot ocorre de manera molt gradual i que el que veritablement preval és l´aspecte psicològic. Ell fa el trànsit psicològic, però tu també el fas. T´has d´adaptar totalment als pronoms nous, al nom nou. Em costava molt. Els pronoms els vaig canviar de seguida, però el nom... Ufff! Dir-li “Guillem” em va costar moltíssim... un any i mig...

- Vas tindre por a deixar de voler-lo?

- Vaig tindre por moltes vegades. Malgrat que m´identifique com a dona bisexual, jo vaig tindre durant quatre anys de la meua vida una preconcepció d´ell, amb un físic determinat, amb una mentalitat donada. Tothom ens veia com una parella de xiques. Em feia il·lusió casar-me i anar vestida d´aquesta manera i ella d´aquesta altra i totes eixes coses. Jo no em veia amb un xic. Però he hagut de canviar tots els meus esquemes mentals per acceptar el que ell vol en la seua vida. (...) El dia que li van donar les hormones vaig plorar. Açò és un procés amb ell i jo vull que siga feliç. En la mesura que veus que açò és el que vol, que és feliç, que els canvis no són per a tant i que, a més, t´agraden, que segueixes amb ell i que estàs al seu costat compartint-ho tot, també et sents molt feliç. (...) Anirem pas a pas. Cada cosa al seu temps. 

- Com has compartit la transició de Guillem amb la teua família?

- Si ja era complicat que ens veren com a parella de xiques, imagina´t ara eixint una altra vegada de l´armari per explicar que és un xic trans. Hi ha por. Ma mare és molt tolerant, però li ha costat prou tractar-lo d´acord amb el seu sexe sentit. (...) Poc a poc ho va assumint. Mon pare encara no ha sap. Anirem els dos a dir-li-ho. Jo ho vaig dir sola a la meua mare i no hauria d´haver-ho fet així. Ara no vull dir-ho sola a mon pare. 

- Et fan moltes preguntes sobre la teua relació amb Guillem?

- No. La veritat és que no em fan moltes preguntes. El que sí que hi ha són mirades... La gent que no et coneix és la que més insisteix. 

- Tu eres mestra d´educació infantil. El que has viscut amb Guille t´ha canviat la teua manera d´enfocar el treball a l´aula?

- Per a mi ha sigut molt important el que ens ha passat, m´ha obert portes i finestres a l´aula. M´ha descobert el món. Jo no sabia res xiquets trans... La diversitat és una assignatura que tenim pendent i ha de ser en infantil o ha de començar i s´hauria d´estar en concordança amb la família. L´educació en diversitat ajudaria moltíssim a combatre la transfòbia. 

KAFKA Y LA MUÑECA VIAJERA, Jordi Sierra i Fabra

La figura de Kafka ha fascinado a numerosos lectores desde la publicación de obras suyas como la Metamorfosis. Del mismo modo, este personaje apocado, pero de inmenso talento, ha inspirado a numerosos autores en todos los sentidos. 

Es el caso de Jordi Sierra i Fabra y su deliciosa novelita Kafka y la muñeca viajera. Se trata de la recreación de un episodio real de la vida de Kafka, contado por su entonces novia, pero del que se tienen muy pocos datos. Ante esta carencia de información, la imaginación de Sierra i Fabra ha conseguido crear una novelita original y tierna, donde sin duda está presente la capacidad creativa del autor checo. Ya muy enfermo, durante su estancia en Berlín, Kafka se encuentra un día en el parque con una niña desconsolada por la pérdida de su muñeca. El consuelo de un escritor solo puede llegar a través de las palabras. Así, inventa una dulce historia según la cual la muñeca se ha marchado de viaje, pero no olvida a su amiga, y cada día le escribe una carta de los más diversos paraderos: Londres, París…

 Kafka, el cartero de muñecas y lector de las cartas, pone a prueba su imaginación y su capacidad creativa para estar a la altura de las demandas literarias de una pequeña niña, quizá su público más selecto y exigente. 

Como digo, si la obra de Kafka nos sigue intrigando y atrayendo, su vida (en su faceta más humana) no lo es menos. Eso es lo maravilloso de la literatura, que no queda encerrada en las páginas de un libro, sino que tiene una capacidad inspiradora reproduciéndose en forma de nuevos libros. 

O tal vez, podáis seguir el camino a la inversa y leer esta novela de Sierra i Fabra para después descubrir la inquietante obra del autor checo: La Metamorfosis.

¡Todos los caminos son válidos en la literatura!

Aquí tenéis algunos fragmentos: 

“- Era maquinista de tren. 

- ¿Sí?

Los ojos de Elsi se convirtieron en lunas. (…)

- ¿Y por qué lo dejó?

- Por el humo. Por eso a veces toso. Y también porque con los años me acabé aburriendo. Siempre iba por el mismo camino, sobre los raíles. La vida tiene muchos caminos, Elsi.”

LUIS LANDERO, El balcón en invierno

Luis Landero, nacido en Extremadura en 1948, repasa en el libro El balcón en invierno (2014) su infancia y su historia familiar, al mismo tiempo que nos cuenta cómo fue el encuentro con la literatura de un adolescente que había crecido en una casa en la que sólo había un libro.

En este fragmento describe las reuniones familiares en torno al fuego en una época, no tan lejana, en la que casi no había ni electricidad.

Alrededor del fuego, aprendí raros saberes de labios de mis mayores. Ellos tenían un vasto y viejo repertorio de refranes, canciones, adivinanzas, cuentos, leyendas, versos, fábulas, chistes, anécdotas, decires, habladurías, sucesos famosos y verídicos ocurridos desde antiguo en el pueblo o en sus contornos, y uno no se cansaba nunca de escuchar aquellas historias, porque la repetición les daba una pátina que, como a ciertos objetos, las hacía aún más valiosas. Y mientras se contaba, se estaba libre de miedos y amenazas.

Todos sabían contar muy bien, porque todos contaban en el molde en que a ellos les contaron, pero la mejor narradora, y la que más cosas sabía, que parecía un pozo sin fondo, era mi abuela Frasca. Mi abuela Frasca había sido pastora desde la niñez hasta el matrimonio y era totalmente analfabeta, pero dominaba como nadie el arte de contar, y eso se notaba enseguida en el tono, en la línea melódica de la voz, en las pausas, en el movimiento acompasado de las manos, en cómo unía entre sí las frases, que parecía que una atraía como un imán a la siguiente, y lo mismo los episodios, donde uno hacía de larva, otro de crisálida, otro de mariposa, y en el ritmo del relato, ahora lento, ahora rápido, ahora viene una descripción, ahora se crea un suspense que pone en tensión toda la historia, ahora nos ponemos cómicos y ahora trágicos, ahora fingimos que no nos acordamos de un lance crucial del relato, ahora interrumpimos la narración para intercalar una poesía o una canción que viene muy al caso y de las que de ningún modo se puede prescindir, ahora resulta que en plena aventura el héroe se sienta a la sombra de un níspero a merendar de su fiambrera, y ahí tenemos que seguir esperando a que ella diga exactamente lo que comió y lo que bebió, ahora se da una palmada en la frente porque se ha olvidado de contar algo que era muy importante para el cuento, qué mala memoria va teniendo esta vieja, o de pronto nos preguntaba de qué color era el caballo del héroe o cómo se llamaba un personaje que había aparecido al principio solo de refilón y que ahora iba a cobrar una gran importancia, porque resulta que ella tampoco se acordaba, y sin saber el nombre o el color era imposible seguir adelante con la historia, a ver si entre todos logramos acordarnos…

Nosotros la escuchábamos como suelen escuchar los niños lo que les maravilla, con los ojos ayudando a la oreja a oír y con la oreja ayudando a los ojos a ver. Y así, todo un  mundo de fantasía y de palabras malabares vino a poblar mi infancia. Aquellos dichos y relatos fueron los libros que no tuve.

El fragmento nos muestra de forma muy significativa el valor de la narración oral. 

- ¿Qué tipos de textos escuchaba Luis Landero de boca de sus mayores?

- ¿Has tenido alguna experiencia parecida en tu familia?

- Vamos a preparar una actividad de narración oral, para ello, has de seguir estos pasos: 

1. Piensa en alguna anécdota que hayas escuchado en tu familia. Si no la recuerdas con detalle, puedes volver a preguntar a tus abuelos o tus padres sobre ella. 

2. Haz un pequeño guion donde indiques los hechos, personajes y elementos principales de la narración, distribuyéndolos en tres apartados: planteamiento, nudo y desenlace.

3. Practica un poco delante del espejo 😁. 

4. Finalmente, haremos una sesión de narraciones orales en clase. 

JO SÓC AIXÍ I AIXÒ NO ÉS UN PROBLEMA

ENTREVISTA A GUILLEM MONTORO

- Com va ser el primer moment en el qual et vas sentir diferent?

- Tenia set anys i estava jugant a bàsquet. Com que era l´única xica que sempre jugava en un equip de xics, un company de classe em va dir un dia que pensava que jo era un xic. Em vaig quedar en xoc. Com que no em relacionava amb molta gent, no m´adonava si estava bé o estava malament ser l´única xica de l´equip. 

- Patires assetjament escolar?

- Per suposat. Des dels set anys fins que vaig arribar al l´institut i per moltes coses: per ser diferent, per tindre estrabisme, per ser el grosset, per destacar en coses que la gent no sol destacar. Jo era molt “empolló”. Ho tenia tot, tenia el “lot complet”. Si no t´agredien per una cosa, et tancaven en el vàter per una altra o et llevaven l´entrepà. (...)

L´últim que pensaves en aquell moment era amb què t´identificaves. Però desprès vas creixent, vas relacionant-te i vas qüestionant-te la teua sexualitat i, també, comences a preguntar-te què vols fer en el futur. (...) Fins al divuit o dinou anys no sabia quina paraula em definia, encara que jo sabia com era. A més, la meua família sempre m´havia marcat molt. “Tu eres una senyoreta, així que vesteix-te així, pentina´t així”. El meu pare sempre em deia que no em maquillava ni m´arreglava. (...) Em mire en les fotos d´abans de tallar-me els cabells i veig que tinc la cara molt trista. Ara m´adone per què vaig esperar tant. Tenia tanta por al rebuig!

- Quan trobares la paraula que et definia?

- Jo sempre parlava en femení perquè creia que era una dona lesbiana i pensava que totes les dones lesbianes se sentien como jo. De referents trans, no en tenia cap i no em qüestionava res més. (...) Però quan vaig conèixer el meu primer referent trans, la primera persona que havia fet una transició i que em va explicar les seues experiències em vaig dir que si aquella persona ho havia pogut fer, jo també podria. 

- A qui li vas explicar per primera vegada què et passava?

- A Patri, la meua parella. Estàvem en un moment difícil, de prendre distància. (...) Un dia la vaig telefonar i li vaig dir que necessitava parlar amb ella i explicar-li una cosa. Recorde que li ho vaig dir amb un vocabulari súper pobre: “És que, jo, em veig d´una altra manera que tu no em pots veure, però que jo sí que em veig”. 

- Ella com va reaccionar?

- Em va deixar de parlar. Vam a estar tres o quatre dies en stand by, processant-ho ella i processant-ho jo. Era alguna cosa així com... “Mare meua, ho he dit en veu alta a algú!” (...) Però sobretot em preocupava el que poguera passar en la nostra parella. Tenia molta por que Patri em rebutjara. 

- Com va reaccionar la teua família?

- Jo tenia molta objecció a dir-ho a ma mare. Quan em vaig atrevir em va respondre: “I això era el que m´havies d´explicar? Doncs, si tu eres feliç...” (...) A mon pare, el veia com un ser superior, li tenia molt de respecte i em feia por per si em tirava de casa. Em vaig asseure i li ho vaig dir plorant. Em va respondre que no passava res, que aniríem al psicòleg. Em va caure l´ànima a terra. (...) Després ha anat molt bé. 

- Guillem, com seria tot aquest procés sense el suport familiar?

- Molt dur. Seria molt, molt dur. No tots els pares reaccionen igual. Hi ha pares que arriben a dir als seus fills o filles que si comencen el procés mèdic, no els pagaran els estudis, per exemple. Els fa tanta por afrontar situacions per a les que no tenen recursos emocionals, que pensen més en ells que en si els seus fills o filles estaran bé. Jo he tingut molta sort i em sent molt orgullós de la meua família. Si no haguera sigut així, estaria en un abisme. (...)

- Com estàs de fart de contestar preguntes incòmodes?

- Arriba un moment que tens tan assumides que has de contestar certes preguntes i les contestes. Sobretot quan el teu DNI no coincideix amb el teu aspecte. (...)

- I els banys públics?

- Són el gran problema, sobretot per a les dones trans...

JO SÓC AIXÍ I AIXÒ NO ÉS UN PROBLEMA, Fani Grandes

ADRIÀ

Tots diuen que em vaig suicidar. La mare, els germans, a l´insti, el metge que va fer el certificat de defunció, el psicòleg del centre on anava… Tothom. Els informatius també ho confirmen sense dubtes. I totes les tertúlies que van fer tots eixos dies sobre els problemas dels joves trans, que parlaven i parlaven com si ens acabaren de descubrir i ja saberen perfectamente de què anava el tema… Un menor se suïcida i tothom es passa la pilota com si fòra un partit de bàsquet a veure qui fa cistella amb el tema. (...) Parlen de lleis, de polítiques, de mesures de prevenció. No en tenen ni idea. Ni puta idea tenen de què és ser un jove trans avui en dia i enfrontar-te a una transició llarga en el temps. (...) Al final, com que no troben una altra paraula més tranquil·litzadora, tots hi estan d´acord en anomenar-lo  suïcidi. (...) Jo sé que no m´he suïcidat. A mi, m´ha matat la transfòbia, el que passa és que això no ho dirà ningú. El suïcidi és coasa meua, la transfòbia, és clar, és cosa “de la societat”. Per això estic en aquest llibre, per a dir la meua. (...) T´ho conte i me´n torne... (Tranqui, sóc l´única veu morta d´aquest relat...). Això de la transfòbia no ho explicaran als informatius...

Jo no tenia ganes de morir-me. Ara que ja havia aconseguit allò que era impensable quan vaig decidir fer la transició i deixar enrere un cos que no em feia feliç del tot i que no sabia ben bé què fer amb ell ni com gestionar-lo. Tenia, fins i tot, el DNI. Havia aconseguit el nou DNI! I a la fitxa de l´institut també havien escrit el meu nom: Adrià. (...) Però no, no semblava suficient per als qui m´insultaven... Tot i que oficialment ja era un xic, un xic més, un xic com ells, no vaig aconseguir que canviaren la manera de tractar-me. “Ací ve l´Adriana”, em deien quan arribava. “Hola, Adriana...”. I s´engronsaven en l´última a, fent-la durar. “Segur que encara té les mamelles al puesto... Xe, mira, si encara les tindrà i tot”. I abans d´adonar-me´n, ja tenia damunt a tres o quatre alçant-me la samarreta per veure què hi havia baix del cotó i estirant amunt el teixit amb violència. Amb una de les espentes que em pegaren, em va traure la gorra i em va caure la motxilla també. I jo aní darrere de la motxilla a terra. Mai no em van humiliar més que eixe dia. Estava a terra, desprotegit i mig nu, com si m´hagueren violat i sense poder entendre per què m´estava passant el que m´estava passant. Per què uns xics pegaven a un altre xic que els havia fet res? (...)

De sobte, es féu un silenci i vaig obrir els ulls. Havien desaparegut tots. Lina, la professora de gimnàstica, estava al meu costat agafant-me el cap, amb la cara desencaixada i dient-me que estiguera tranquil, que respirara, que ja havia passat tot, que no tinguera por... Por? Jo no tenia por. Tenia més que por. Era un cansament com de mil anys...

Jo no vaig tornar a l´institut. El psicòleg va dir que tenia depressió i em van donar no sé quantes pastilles al metge de capçalera. No vaig rebatre res... Si volien anomenar-lo depressió, allà ells. Jo sabia que això no era depressió, que això que em feia mal es deia transfòbia, el que passava era que ningú diagnosticava els malalts de classe. Era jo el diagnosticat. (...) No entenia per què jo prenia pastilles per a un mal que em causàvem unes persones de la meua edat. No hi havia pastilles per als qui m´insultaven, m´humiliaven i em feien la vida impossible? Per què ningú no els hi diagnosticava, de transfòbia, els medicava i els duia al psicòleg expert en trastorns de la identitat? Qui està més trastornat de la identitat? Jo? Jo que sols volia ser com volia ser o aquells que m´ho impediren i no els hi sembla bé que una persona siga com vulga ser? No, que no t´enganyen, no em vaig suïcidar, em va matar la transfòbi. Ara ja ho saps. I no seré l´últim en morir si no es combat la transfòbia a tots els nivells... Depén de tu que tries no ser còmplice de més assassinats com el meu. 

ARTÍCULO DE COSTUMBRES "A LO LARRA"

 Siguiendo el modelo de los artículos de costumbres de Mariano José de Larra leídos en clase, vais a redactar vuestro propio artículo de costumbres. Para ello, sigue estos pasos:

1.     Piensa en un personaje o comportamiento que te moleste, quieras criticar o te gustaría cambiar.

2.     Emplea la 1ª persona para contar la anécdota que te ha ocurrido al respecto (puedes inventarla en parte o en su totalidad).

3.     Utiliza figuras o recursos literarios como la caricatura (descripción con rasgos exagerados) y las exageraciones (hipérboles), metáforas ingeniosas, ironía...

4.     Tu artículo debe ocupar aproximadamente la cara de un folio. No olvides que tu crítica ha de estar teñida de grandes dosis de humor. ¡Échale gracia e imaginación!

5.     A la hora de redactar, respeta las propiedades de cohesión (utiliza conectores para unir ideas), coherencia (claridad y orden), adecuación (vocabulario apropiado) y corrección ortográfica. 

6.     Fecha de entrega: miércoles 9 de noviembre.

7. Posteriormente, leeremos los mejores en clase.