ENTREVISTA A GUILLEM MONTORO
- Com va ser el primer moment en el qual et vas sentir diferent?
- Tenia set anys i estava jugant a bàsquet. Com que era l´única xica que sempre jugava en un equip de xics, un company de classe em va dir un dia que pensava que jo era un xic. Em vaig quedar en xoc. Com que no em relacionava amb molta gent, no m´adonava si estava bé o estava malament ser l´única xica de l´equip.
- Patires assetjament escolar?
- Per suposat. Des dels set anys fins que vaig arribar al l´institut i per moltes coses: per ser diferent, per tindre estrabisme, per ser el grosset, per destacar en coses que la gent no sol destacar. Jo era molt “empolló”. Ho tenia tot, tenia el “lot complet”. Si no t´agredien per una cosa, et tancaven en el vàter per una altra o et llevaven l´entrepà. (...)
L´últim que pensaves en aquell moment era amb què t´identificaves. Però desprès vas creixent, vas relacionant-te i vas qüestionant-te la teua sexualitat i, també, comences a preguntar-te què vols fer en el futur. (...) Fins al divuit o dinou anys no sabia quina paraula em definia, encara que jo sabia com era. A més, la meua família sempre m´havia marcat molt. “Tu eres una senyoreta, així que vesteix-te així, pentina´t així”. El meu pare sempre em deia que no em maquillava ni m´arreglava. (...) Em mire en les fotos d´abans de tallar-me els cabells i veig que tinc la cara molt trista. Ara m´adone per què vaig esperar tant. Tenia tanta por al rebuig!
- Quan trobares la paraula que et definia?
- Jo sempre parlava en femení perquè creia que era una dona lesbiana i pensava que totes les dones lesbianes se sentien como jo. De referents trans, no en tenia cap i no em qüestionava res més. (...) Però quan vaig conèixer el meu primer referent trans, la primera persona que havia fet una transició i que em va explicar les seues experiències em vaig dir que si aquella persona ho havia pogut fer, jo també podria.
- A qui li vas explicar per primera vegada què et passava?
- A Patri, la meua parella. Estàvem en un moment difícil, de prendre distància. (...) Un dia la vaig telefonar i li vaig dir que necessitava parlar amb ella i explicar-li una cosa. Recorde que li ho vaig dir amb un vocabulari súper pobre: “És que, jo, em veig d´una altra manera que tu no em pots veure, però que jo sí que em veig”.
- Ella com va reaccionar?
- Em va deixar de parlar. Vam a estar tres o quatre dies en stand by, processant-ho ella i processant-ho jo. Era alguna cosa així com... “Mare meua, ho he dit en veu alta a algú!” (...) Però sobretot em preocupava el que poguera passar en la nostra parella. Tenia molta por que Patri em rebutjara.
- Com va reaccionar la teua família?
- Jo tenia molta objecció a dir-ho a ma mare. Quan em vaig atrevir em va respondre: “I això era el que m´havies d´explicar? Doncs, si tu eres feliç...” (...) A mon pare, el veia com un ser superior, li tenia molt de respecte i em feia por per si em tirava de casa. Em vaig asseure i li ho vaig dir plorant. Em va respondre que no passava res, que aniríem al psicòleg. Em va caure l´ànima a terra. (...) Després ha anat molt bé.
- Guillem, com seria tot aquest procés sense el suport familiar?
- Molt dur. Seria molt, molt dur. No tots els pares reaccionen igual. Hi ha pares que arriben a dir als seus fills o filles que si comencen el procés mèdic, no els pagaran els estudis, per exemple. Els fa tanta por afrontar situacions per a les que no tenen recursos emocionals, que pensen més en ells que en si els seus fills o filles estaran bé. Jo he tingut molta sort i em sent molt orgullós de la meua família. Si no haguera sigut així, estaria en un abisme. (...)
- Com estàs de fart de contestar preguntes incòmodes?
- Arriba un moment que tens tan assumides que has de contestar certes preguntes i les contestes. Sobretot quan el teu DNI no coincideix amb el teu aspecte. (...)
- I els banys públics?
- Són el gran problema, sobretot per a les dones trans...
No hay comentarios:
Publicar un comentario