JO SÓC AIXÍ I AIXÒ NO ÉS UN PROBLEMA

ENTREVISTA A GUILLEM MONTORO

- Com va ser el primer moment en el qual et vas sentir diferent?

- Tenia set anys i estava jugant a bàsquet. Com que era l´única xica que sempre jugava en un equip de xics, un company de classe em va dir un dia que pensava que jo era un xic. Em vaig quedar en xoc. Com que no em relacionava amb molta gent, no m´adonava si estava bé o estava malament ser l´única xica de l´equip. 

- Patires assetjament escolar?

- Per suposat. Des dels set anys fins que vaig arribar al l´institut i per moltes coses: per ser diferent, per tindre estrabisme, per ser el grosset, per destacar en coses que la gent no sol destacar. Jo era molt “empolló”. Ho tenia tot, tenia el “lot complet”. Si no t´agredien per una cosa, et tancaven en el vàter per una altra o et llevaven l´entrepà. (...)

L´últim que pensaves en aquell moment era amb què t´identificaves. Però desprès vas creixent, vas relacionant-te i vas qüestionant-te la teua sexualitat i, també, comences a preguntar-te què vols fer en el futur. (...) Fins al divuit o dinou anys no sabia quina paraula em definia, encara que jo sabia com era. A més, la meua família sempre m´havia marcat molt. “Tu eres una senyoreta, així que vesteix-te així, pentina´t així”. El meu pare sempre em deia que no em maquillava ni m´arreglava. (...) Em mire en les fotos d´abans de tallar-me els cabells i veig que tinc la cara molt trista. Ara m´adone per què vaig esperar tant. Tenia tanta por al rebuig!

- Quan trobares la paraula que et definia?

- Jo sempre parlava en femení perquè creia que era una dona lesbiana i pensava que totes les dones lesbianes se sentien como jo. De referents trans, no en tenia cap i no em qüestionava res més. (...) Però quan vaig conèixer el meu primer referent trans, la primera persona que havia fet una transició i que em va explicar les seues experiències em vaig dir que si aquella persona ho havia pogut fer, jo també podria. 

- A qui li vas explicar per primera vegada què et passava?

- A Patri, la meua parella. Estàvem en un moment difícil, de prendre distància. (...) Un dia la vaig telefonar i li vaig dir que necessitava parlar amb ella i explicar-li una cosa. Recorde que li ho vaig dir amb un vocabulari súper pobre: “És que, jo, em veig d´una altra manera que tu no em pots veure, però que jo sí que em veig”. 

- Ella com va reaccionar?

- Em va deixar de parlar. Vam a estar tres o quatre dies en stand by, processant-ho ella i processant-ho jo. Era alguna cosa així com... “Mare meua, ho he dit en veu alta a algú!” (...) Però sobretot em preocupava el que poguera passar en la nostra parella. Tenia molta por que Patri em rebutjara. 

- Com va reaccionar la teua família?

- Jo tenia molta objecció a dir-ho a ma mare. Quan em vaig atrevir em va respondre: “I això era el que m´havies d´explicar? Doncs, si tu eres feliç...” (...) A mon pare, el veia com un ser superior, li tenia molt de respecte i em feia por per si em tirava de casa. Em vaig asseure i li ho vaig dir plorant. Em va respondre que no passava res, que aniríem al psicòleg. Em va caure l´ànima a terra. (...) Després ha anat molt bé. 

- Guillem, com seria tot aquest procés sense el suport familiar?

- Molt dur. Seria molt, molt dur. No tots els pares reaccionen igual. Hi ha pares que arriben a dir als seus fills o filles que si comencen el procés mèdic, no els pagaran els estudis, per exemple. Els fa tanta por afrontar situacions per a les que no tenen recursos emocionals, que pensen més en ells que en si els seus fills o filles estaran bé. Jo he tingut molta sort i em sent molt orgullós de la meua família. Si no haguera sigut així, estaria en un abisme. (...)

- Com estàs de fart de contestar preguntes incòmodes?

- Arriba un moment que tens tan assumides que has de contestar certes preguntes i les contestes. Sobretot quan el teu DNI no coincideix amb el teu aspecte. (...)

- I els banys públics?

- Són el gran problema, sobretot per a les dones trans...

JO SÓC AIXÍ I AIXÒ NO ÉS UN PROBLEMA, Fani Grandes

ADRIÀ

Tots diuen que em vaig suicidar. La mare, els germans, a l´insti, el metge que va fer el certificat de defunció, el psicòleg del centre on anava… Tothom. Els informatius també ho confirmen sense dubtes. I totes les tertúlies que van fer tots eixos dies sobre els problemas dels joves trans, que parlaven i parlaven com si ens acabaren de descubrir i ja saberen perfectamente de què anava el tema… Un menor se suïcida i tothom es passa la pilota com si fòra un partit de bàsquet a veure qui fa cistella amb el tema. (...) Parlen de lleis, de polítiques, de mesures de prevenció. No en tenen ni idea. Ni puta idea tenen de què és ser un jove trans avui en dia i enfrontar-te a una transició llarga en el temps. (...) Al final, com que no troben una altra paraula més tranquil·litzadora, tots hi estan d´acord en anomenar-lo  suïcidi. (...) Jo sé que no m´he suïcidat. A mi, m´ha matat la transfòbia, el que passa és que això no ho dirà ningú. El suïcidi és coasa meua, la transfòbia, és clar, és cosa “de la societat”. Per això estic en aquest llibre, per a dir la meua. (...) T´ho conte i me´n torne... (Tranqui, sóc l´única veu morta d´aquest relat...). Això de la transfòbia no ho explicaran als informatius...

Jo no tenia ganes de morir-me. Ara que ja havia aconseguit allò que era impensable quan vaig decidir fer la transició i deixar enrere un cos que no em feia feliç del tot i que no sabia ben bé què fer amb ell ni com gestionar-lo. Tenia, fins i tot, el DNI. Havia aconseguit el nou DNI! I a la fitxa de l´institut també havien escrit el meu nom: Adrià. (...) Però no, no semblava suficient per als qui m´insultaven... Tot i que oficialment ja era un xic, un xic més, un xic com ells, no vaig aconseguir que canviaren la manera de tractar-me. “Ací ve l´Adriana”, em deien quan arribava. “Hola, Adriana...”. I s´engronsaven en l´última a, fent-la durar. “Segur que encara té les mamelles al puesto... Xe, mira, si encara les tindrà i tot”. I abans d´adonar-me´n, ja tenia damunt a tres o quatre alçant-me la samarreta per veure què hi havia baix del cotó i estirant amunt el teixit amb violència. Amb una de les espentes que em pegaren, em va traure la gorra i em va caure la motxilla també. I jo aní darrere de la motxilla a terra. Mai no em van humiliar més que eixe dia. Estava a terra, desprotegit i mig nu, com si m´hagueren violat i sense poder entendre per què m´estava passant el que m´estava passant. Per què uns xics pegaven a un altre xic que els havia fet res? (...)

De sobte, es féu un silenci i vaig obrir els ulls. Havien desaparegut tots. Lina, la professora de gimnàstica, estava al meu costat agafant-me el cap, amb la cara desencaixada i dient-me que estiguera tranquil, que respirara, que ja havia passat tot, que no tinguera por... Por? Jo no tenia por. Tenia més que por. Era un cansament com de mil anys...

Jo no vaig tornar a l´institut. El psicòleg va dir que tenia depressió i em van donar no sé quantes pastilles al metge de capçalera. No vaig rebatre res... Si volien anomenar-lo depressió, allà ells. Jo sabia que això no era depressió, que això que em feia mal es deia transfòbia, el que passava era que ningú diagnosticava els malalts de classe. Era jo el diagnosticat. (...) No entenia per què jo prenia pastilles per a un mal que em causàvem unes persones de la meua edat. No hi havia pastilles per als qui m´insultaven, m´humiliaven i em feien la vida impossible? Per què ningú no els hi diagnosticava, de transfòbia, els medicava i els duia al psicòleg expert en trastorns de la identitat? Qui està més trastornat de la identitat? Jo? Jo que sols volia ser com volia ser o aquells que m´ho impediren i no els hi sembla bé que una persona siga com vulga ser? No, que no t´enganyen, no em vaig suïcidar, em va matar la transfòbi. Ara ja ho saps. I no seré l´últim en morir si no es combat la transfòbia a tots els nivells... Depén de tu que tries no ser còmplice de més assassinats com el meu. 

ARTÍCULO DE COSTUMBRES "A LO LARRA"

 Siguiendo el modelo de los artículos de costumbres de Mariano José de Larra leídos en clase, vais a redactar vuestro propio artículo de costumbres. Para ello, sigue estos pasos:

1.     Piensa en un personaje o comportamiento que te moleste, quieras criticar o te gustaría cambiar.

2.     Emplea la 1ª persona para contar la anécdota que te ha ocurrido al respecto (puedes inventarla en parte o en su totalidad).

3.     Utiliza figuras o recursos literarios como la caricatura (descripción con rasgos exagerados) y las exageraciones (hipérboles), metáforas ingeniosas, ironía...

4.     Tu artículo debe ocupar aproximadamente la cara de un folio. No olvides que tu crítica ha de estar teñida de grandes dosis de humor. ¡Échale gracia e imaginación!

5.     A la hora de redactar, respeta las propiedades de cohesión (utiliza conectores para unir ideas), coherencia (claridad y orden), adecuación (vocabulario apropiado) y corrección ortográfica. 

6.     Fecha de entrega: miércoles 9 de noviembre.

7. Posteriormente, leeremos los mejores en clase.