ADRIÀ
Tots diuen que em vaig suicidar. La mare, els germans, a l´insti, el metge que va fer el certificat de defunció, el psicòleg del centre on anava… Tothom. Els informatius també ho confirmen sense dubtes. I totes les tertúlies que van fer tots eixos dies sobre els problemas dels joves trans, que parlaven i parlaven com si ens acabaren de descubrir i ja saberen perfectamente de què anava el tema… Un menor se suïcida i tothom es passa la pilota com si fòra un partit de bàsquet a veure qui fa cistella amb el tema. (...) Parlen de lleis, de polítiques, de mesures de prevenció. No en tenen ni idea. Ni puta idea tenen de què és ser un jove trans avui en dia i enfrontar-te a una transició llarga en el temps. (...) Al final, com que no troben una altra paraula més tranquil·litzadora, tots hi estan d´acord en anomenar-lo suïcidi. (...) Jo sé que no m´he suïcidat. A mi, m´ha matat la transfòbia, el que passa és que això no ho dirà ningú. El suïcidi és coasa meua, la transfòbia, és clar, és cosa “de la societat”. Per això estic en aquest llibre, per a dir la meua. (...) T´ho conte i me´n torne... (Tranqui, sóc l´única veu morta d´aquest relat...). Això de la transfòbia no ho explicaran als informatius...
Jo no tenia ganes de morir-me. Ara que ja havia aconseguit allò que era impensable quan vaig decidir fer la transició i deixar enrere un cos que no em feia feliç del tot i que no sabia ben bé què fer amb ell ni com gestionar-lo. Tenia, fins i tot, el DNI. Havia aconseguit el nou DNI! I a la fitxa de l´institut també havien escrit el meu nom: Adrià. (...) Però no, no semblava suficient per als qui m´insultaven... Tot i que oficialment ja era un xic, un xic més, un xic com ells, no vaig aconseguir que canviaren la manera de tractar-me. “Ací ve l´Adriana”, em deien quan arribava. “Hola, Adriana...”. I s´engronsaven en l´última a, fent-la durar. “Segur que encara té les mamelles al puesto... Xe, mira, si encara les tindrà i tot”. I abans d´adonar-me´n, ja tenia damunt a tres o quatre alçant-me la samarreta per veure què hi havia baix del cotó i estirant amunt el teixit amb violència. Amb una de les espentes que em pegaren, em va traure la gorra i em va caure la motxilla també. I jo aní darrere de la motxilla a terra. Mai no em van humiliar més que eixe dia. Estava a terra, desprotegit i mig nu, com si m´hagueren violat i sense poder entendre per què m´estava passant el que m´estava passant. Per què uns xics pegaven a un altre xic que els havia fet res? (...)
De sobte, es féu un silenci i vaig obrir els ulls. Havien desaparegut tots. Lina, la professora de gimnàstica, estava al meu costat agafant-me el cap, amb la cara desencaixada i dient-me que estiguera tranquil, que respirara, que ja havia passat tot, que no tinguera por... Por? Jo no tenia por. Tenia més que por. Era un cansament com de mil anys...
Jo no vaig tornar a l´institut. El psicòleg va dir que tenia depressió i em van donar no sé quantes pastilles al metge de capçalera. No vaig rebatre res... Si volien anomenar-lo depressió, allà ells. Jo sabia que això no era depressió, que això que em feia mal es deia transfòbia, el que passava era que ningú diagnosticava els malalts de classe. Era jo el diagnosticat. (...) No entenia per què jo prenia pastilles per a un mal que em causàvem unes persones de la meua edat. No hi havia pastilles per als qui m´insultaven, m´humiliaven i em feien la vida impossible? Per què ningú no els hi diagnosticava, de transfòbia, els medicava i els duia al psicòleg expert en trastorns de la identitat? Qui està més trastornat de la identitat? Jo? Jo que sols volia ser com volia ser o aquells que m´ho impediren i no els hi sembla bé que una persona siga com vulga ser? No, que no t´enganyen, no em vaig suïcidar, em va matar la transfòbi. Ara ja ho saps. I no seré l´últim en morir si no es combat la transfòbia a tots els nivells... Depén de tu que tries no ser còmplice de més assassinats com el meu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario