ANNA FRANK, Diari d´una noia

 

Dijous, 9 de juliol de 1942

L´amagatall és al lloc on hi ha les oficines del pare. A la planta baixa hi ha el magatzem i, al costat, hi ha l'entrada de les oficines, que són al primer pis. A les oficines hi ha dos despatxos. on treballen els senyors Kugler i Kleiman, la Miep i una secretària que es diu Bep. 

Al pis de sobre hi ha unes golfes a l'esquerra, i a la dreta hi ha la porta de la nostra "casa amagatall". Ningú no es pot pensar que darrere aquella xicoteta porta grisa hi ha tantes habitacions. La Margot i jo dormim juntes en una habitació xicoteta. L'habitació dels pares és també la sala d'estar. 

Pujant les escales hi ha una habitació gran i amb molta llum que serà la cuina i el dormitori dels senyors Van Daan. També hi ha una habitació xicoteta per al seu fill Peter. 

Divendres, 10 de juliol de 1942

El dia que vam arribar a l'amagatall hi havia paquets per terra i a sobre els llits. Els paquets, els hi havien portat durant els últims mesos. Calia posar ordre a tot allò. Però la mare i la Margot no podien: estaven molt cansades i tristes. Ho vam arreglar el pare i jo. Vam treballar tot el dia. Al final, cansats, ens vam estirar al llit. No vam menjar res calent, però no ens importava. 

Dissabte, 11 de juliol de 1942

Aquí, encara que no m´hi trobe com a casa, no hi estic malament. És com estar de vacances en un xicotet hotel estrany. A les parets del meu dormitori hi he posat fotos d'actors i actrius de cinema que m'agraden. Ara és més bonic. 

La Margot i la mare ja estan més bé. Ahir la mare va fer sopa per primera vegada. A la nit totos quatre vam baixar al despatx a escoltar les notícies de la BBC a la ràdio. Vaig tindre molta por i volia tornar a dalt. Pensava que algú ens podia sentir. No podem fer soroll, sobretot quan és de nit. 

Divendres, 14 d'agost de 1942

Fa un mes que no he escrit, però no han passat moltes coses. Els Van Dann van arribar a l'amagatall el 13 de juliol, després de rebre una citació dels alemanys. El seu fill Peter, que prompte farà setze anys, és un xic que no parla molt. Em pense que serà un amic molt avorrit. 

Ara tots mengem junts. Som com una gran família. Els Van Daan ens han explicat què diu la gent de nosaltres. Hi ha persones que pensen que hem fugit a Suïssa. Una dona deia que una nit un camió de soldats se'ns havia emportat. I altres deien que ens van veure tots quatre, en bicicleta, un dia al matí. 

Divendres, 21 d'agost de 1942

Ara la nostra "casa amagatall" és secreta de veritat! El senyor Kugler ha posat una prestatgeria davan l'entrada. La prestatgeria s'obre com una porta. 

Dilluns, 21 de setembre de 1942

La senyora no m'agrada gens. Diu que xarre molt. 

El senyor Kleiman em porta llibres per llegir. He començat a fer la feina de l'escola. Estudie molt el francès, i Peter aprèn l'anglès. Pim, que és el nom que donem al pare, vol que l'ajude a escriure bé l'holandès. Ell i jo també fem història de la família: dibuixem l'arbre familiar. Aprenc tantes coses!

Dimarts, 29 de setembre de 1942

A l'amagatall no hi ha bany. És per això que tots ens rentem amb una palangana en diferents llocs de la casa. La Margot i jo, per exemple, ens rentem al despatx de davant. Tanquem les cortines i ens rentem a les fosques. 

Dimecres arreglaven coses al despatx de baix, i no vam poder anar al vàter. Tampoc no vam tindre aigua. En lloc del vàter, tots vam fer servir un pot que havíen trobat el pare i jo. Durant tot el dia no vam poder fer soroll: no ens movíem ni parlàvem. Això va ser molt difícil per a mi. 

Dijous, 1 d'octubre de 1942

Ahir vaig passar molta por. A les vuit van tocar el timbre de la porta. Vaig pensar que els alemanys venien a agafar-nos. Però els altres creien que era algú que feia una broma o que era el carter. Al final, em vaig calmar. 

Peter de vegades por ser divertit. A tots dos ens agrada vestir-nos amb roba d'altres persones. Una vesprada es va posar un vestit de la seua mare. Jo em vaig posar la roba d'ell. Tots van riure molt! 

La Miep va comprar faldilles noves per a la Margot i per a mi als magatzems Bijenkorf. Semblen sacs de creïlles. 

Divendres, 9 d'octubre de 1942

Hui les notícies són molt dolentes. Els alemanys s'emporten molts amics nostres jueus. Els envien a camps de concentració a Westerbork o més lluny. Pensem que a molts els maten als camps. 

Tinc tanta por! La ràdio anglesa diu que els alemanys maten els jueus en cambres de gas. Potser és la manera més ràpida de morir. Potser no pateixes tant. 

ANNA FRANK, El diari d´una noia

 Diumenge , 21 de juny de 1942

A l´escola tots esperem el resultat dels exàmens. Pense que les meues amigues i jo passarem els exàmenes, però encara no ho sabem. 

Els mestres estan contents amb mi. Però el senyor Keesing, que ja és gran, s´enfada amb mi perquè de vegades parle massa. Una vegada em va posar més deures. Em va fer escriure una redacció que duia el nom de "La xerraire". 

Dimecres, 24 de juny de 1942

Fa molta calor! Ahir al migdia vaig anar a peu de l´escola a casa del dentista. Els jueus no podem anar en autobús ni en tren. Em vaig cansar tant, que a la vesprada m´adormia a l´escola. Però a casa del dentista em van tractar bé i em van donar una beguda. 

No m´agrada anar a l´escola. Però estic contenta, perquè falta una setmana pe a les vacances d´estiu. Ahir va passar una cosa divertida. Un noi que es diu Hello Silberberg em va demanar si podíem anar junts a l´escola. En Hello té setze anys i explica històries divertides. Aquest matí també m´esperava per anar junts a l´escola.

Dimecres, 5 de juliol de 1942

He fet els exàmens molt bé! I la Margot, també, com sempre. Els pares estan contents. 

Ara el pare sempre és a casa perquè no pot anar a treballar. És trist pensar que ja no et necessiten. A les oficines, el senyor Kleiman i el senyor Kugler fan la feina del pare. 

Fa uns dies vam anar a caminar amb el pare, i ell em va dir:

- Anna, potser ens haurem d´amagar aviat. 

- Per què? -li vaig preguntar. 

- Perquè els alemanys ens poden agafar -va dir ell, que estava molt seriós-. Ja fa més d´un any que guardem menjar, roba i mobles. 

- Però quan marxare? - li vaig dir. 

- Estigues tranquil·la. Tu, diverteix-te, ara que pots!

Dimecres, 8 de juliol de 1942

Sembla que hagin passat molts anys des de diumenge. Han passat tantes coses! Però sóc viva i això es el més important. 

Diumenge a la vesprada em pensava que els alemanys es volien emportar el pare. Ja sabem què vol dir això: anar a un camp de concentració. 

- La mare ha anat a demanar al senyor Van Daan si ens podem amagar en algun lloc -va dir Margot. 

El senyor Van Daan treballava amb el pare i és un bon amic seu. 

Més tard, la Margot m´ho va explicar bé: els alemanys li havien enviat una citació a ella, i no al pare. Com poden separar a la família una noia de setze anys? La Margot no se n´anirà. On ens podem amagar? A la ciutat? Al camp? Quan, on, com...?

La Margot i jo vam començar a fer paquets. Hi ficava les coses més estranyes! Primer, aquest diari. Després, hi vaig ficar mocadors, llibres d´escola, una pinta i cartes velles. Per a mi els records són més importants que la roba. La Miep i el seu marit Jan ens van ajudar i es van emportar coses nostres. Treballen a la fàbrica del pare i són els nostres millors amics. Vaig dormir per última vegada al meu llit. La mare em va despertar a dos quarts de sis del matí. Ens van posar molta roba a sobre perquè els jueus no poder eixir de casa amb maletes. 

A dos quarts de vuit vam marxar de casa. Vaig dir adéu al meu gat. La família que viu al costat li donarà menjar. Anàvem de pressa perquè volíem arribar a l´amagatall i estar segurs. Vam deixar els llits desfets i la taula sense desparar. 

Demà més. 

TALLER DE CASTELLANO: Comentando un poema de... Antonio Machado

 Leemos el siguiente poema de Antonio Machado: 

Yo voy soñando caminos

Yo voy soñando caminos

de la tarde. ¡Las colinas

doradas, los verdes pinos,

las polvorientas encinas!...

¿Adónde el camino irá?

Yo voy cantando, viajero

a lo largo del sendero…

-la tarde cayendo está-.

“En el corazón tenía

la espina de una pasión;

logré arrancármela un día:

ya no siento el corazón”

Y todo el campo un momento

se queda mudo y sombrío,

meditando. Suena el viento

en los álamos del río.

La tarde más se oscurece;

y el camino que serpea

y débilmente blanquea

se enturbia y desaparece.

Mi cantar vuelve a plañir:

“Aguda espina dorada

quién te pudiera sentir

en el corazón clavada”.

1. Identifica todos los símbolos que aparecen y "traduce" el poema. 

2. Señala, al menos, 5 recursos o figuras literarias en el poema. 

AZORÍN

 

José Martínez Ruiz, más conocido por el seudónimo de Azorín, es un autor perteneciente al grupo del 98. Destacó fundamentalmente por sus ensayos, entre los que destaca Castilla. 

Sus principales temas son: 

- La decadencia española. 

- La reinterpretación de los personajes de la tradición literaria española, como símbolos del país (ej. don Quijote).

- El paisaje castellano como reflejo del carácter español. 

Pero, destaca especialmente, por un estilo literario donde las descripciones impresionistas (nos recuerdan a los pintores impresionistas como Van Gogh) del paisaje se convierten en verdaderos cuadros: 

- Referencias a detalles cotidianos de los pueblos de Castilla, recogiendo la esencia de las gentes sencillas del mundo rural.

- Descripción de estampas fijas. 

- Creación de atmósferas donde no pasa el tiempo. 

- Pequeñas pinceladas, vagas e imprecisas, a través del predominio del sintagma nominal y la adjetivación. 

"El cielo comienza a clarear indeciso. La niebla se extiende en larga pincelada blanca sobre el campo (...) En lo hondo, el poblado se esfuma al pie del cerro en mancha incierta. Dos, cuatro, seis blancos vellones que brotan en la negrura, crecen, se ensanchan, se desparraman en cendales tenues. (...) Poco a poco la lechosa claror del horizonte se tiñe en verde pálido. El abigarrado montón de casas va de la oscuridad saliendo lentamente."

ACTIVIDAD. Entrega el lunes 3 de abril. 

Lee el siguiente texto perteneciente a Castilla y responde a las cuestiones: 

1. Resume brevemente el texto. ¿Predomina la narración o la descripción? Justifica tu respuesta con algún ejemplo del texto. 

2. ¿Quién es el narrador? ¿Qué persona utiliza?

3. ¿En qué épocas históricas situarías la acción?

4. Procurando imitar el estilo de Azorín (frases breves, abundantes adjetivos, vocabulario del campo semántico de la pintura...), describe lo que se ve desde la ventana de tu habitación. Si lo haces bien, averiguaré dónde vives. 

Una ciudad y un balcón

Entremos en la catedral; flamante, blanca, acabada de hacer está. En un ángulo, junto a la capilla en que se venera a la Virgen de la Quinta Angustia, se halla la puertecilla del campanario. Subamos a la torre; desde lo alto se divisa la ciudad toda y la campiña. Tenemos un maravilloso, mágico catalejo: descubriremos con él hasta los detalles más diminutos. Dirijámoslo hacia la lejanía: allá, por los confines del horizonte, sobre unos lomazos redondos, ha aparecido una manchita negra; se remueve, levanta una tenue polvareda, avanza. Un tropel de escuderos, lacayos y pajes es, que acompaña a un noble señor. El caballero marcha en el centro de su servidumbre; ondean al viento las plumas multicolores de su sombrero; brilla el puño de la espada; fulge sobre su pecho una firmeza de oro. Vienen todos a la ciudad; bajan ahora de las colinas y entran en la vega. Cruza la vega un río: sus aguas son rojizas y lentas. Crecen los árboles tupidos en el llano. La arboleda se ensancha y asciende por las alturas inmediatas. 

(...) Otra vez se ha empañado el cristal de nuestro catalejo; nada se ve. Limpiémoslo. Ya está, enfoquémoslo de nuevo hacia la ciudad y el campo. Allá en los confines del horizonte, aquellas lomas que destacan sobre el cielo diáfano han sido como cortadas por un cuchillo. Las rasga una honda y recta hendidura, sobre el suelo, se ven dos largas y brillantes barras de hierro que cruzan una juntoa a otra paralelas toda la campiña. De pronto aparece en el costado una manchita negra; se mueve, adelanta rápidamente, va dejando en el cielo un largo manchón de humo. Ya avanza por la vega. Ahora vemos un extraño carro de hierro con una chimenea que arroja una espesa humareda, y detrás de él, una hilera de cajones negros con ventanitas; por las ventanitas se divisan muchas caras de hombres y mujeres. 

MIGUEL DE UNAMUNO

VIDA

Filósofo y escritor, rector de la Universidad de Salamanca, Miguel de Unamuno fue uno de los principales autores de la generación del 98. Para saber algo más sobre su vida y su pensamiento, os recomiendo la película: Mientras dure la guerra.

Aquí os dejo un fragmento, donde se recrea el famoso discurso que Unamuno pronunció en la Universidad de Salamanca y en el que pronunció su famosa frase: "Venceréis pero no convenceréis"

OBRA

ENSAYOS (prosa de ideas)

- La agonía del cristianismo. Desarrolla el tema de la lucha por la inmortalidad.

- En torno al casticismo. Introduce el concepto de intrahistoria, la historia de miles de personas anónimas que construyen los pueblos. 

- La vida de Don Quijote y Sancho. Ambientado en Castilla, defiende la actitud quijotesca de “enmendar entuertos” y luchar contra todas las injusticias, la locura revolucionaria. 

NOVELAS O NIVOLAS

Además de sus ensayos, destaca su obra narrativa, pues Unamuno piensa que donde mejor se refleja el pensamiento filosófico es en la novela, la leyenda e incluso la poesía. 

Consciente de la novedad de este género, mezcla entre novela y ensayo (o novela filosófica) , Unamuno creó el término de nivola. Estas son las características de sus nivolas: 

1. Estructura abierta, acción y pensamiento en torno a un personaje central.

2. Se prescinde de las descripciones amplias y de las situaciones.

3. Abundancia de diálogo y monólogo interior. 

- San Manuel Bueno, mártir

- Niebla

1. Desarrolla el juego entre AUTOR y PERSONAJE, a través de un diálogo. Y es que el personaje, Augusto Pérez, adquiere vida propia, como el Quijote, un personaje casi más real que el propio Cervantes.

2. Ideal: Dios y los hombres, como El gran teatro del mundo de Calderón.

DIARI D´ANNA FRANK

 

Diumenge, 14 juny 1942 

 El divendres, 12 de juny, em vaig despertar abans que toquessin les sis, cosa comprensible: era el dia del meu aniversari. Només que a casa no em deixen ser tan matinera. De manera que vaig haver de contenir la meva curiositat durant tota una altra hora. Al cap de tres quarts ja no podia més. Vaig anar al menjador, on Mauret, el gat, em va acollir refregant el cap contra meu i fent-me mil magarrufes.

 A les set vaig anar a veure el pare i la mare, i a l’últim vaig poder desembolicar els presents, que m’esperaven al saló. La primera sorpresa vas ser tu, gairebé diria un dels meus millors presents. Un pomell de roses, una planta menuda, dues branques de peònia... heus ací com aquell matí vaig trobar la taula guarnida de fills de Flora, seguits de molts d’altres al llarg del dia. 

    El pare i la mare m’han curullat de debò, sense comptar els nostres nombrosos amics i coneguts, que m’han obsequiat a bo i millor. Entre altres coses m’han regalat un joc de societat, una pila de bombons, xocolata, un trencaclosques, una agulla de pit, els Mites i llegendes holandesos de Josep Cohen, la Cambra fosca de Hildebrand, Daisy’s Bergvacantie, un llibre espaterrant, i una mica de diners, que em permetran comprar els Mites grecs i romans. Magnífic! 

Més tard, Lies1 va venir-me a cercar per anar a l’escola. A l’hora de l’esbarjo vaig repartir caramels entre els professors i els alumnes, i després, a treballar altre cop. Prou per avui. 

Adéu, Diari, et trobo meravellós!

Dissabte, 20 juny 1942 

    Fa uns quants dies que no he escrit res; abans calia que reflexionés d’un cop per sempre sobre el significat d’un Diari. Trobo que em fa una impressió estranya això d’expressar els meus pensaments, no solament perquè encara no havia escrit mai res, sinó perquè em sembla que, més tard, ni a mi ni a ningú no interessaran les confidències d’una col·legiala de tretze anys. Però vaja, no té importància. Tinc ganes d’escriure, i, sobretot, de sondar el meu cor a propòsit de tota mena de coses. 

    «El paper té més paciència que els homes.» Aquesta dita em va passar pel cap quan, un dia de lleugera malenconia, m’avorria a cent per hora, amb el cap entre les mans, massa emmurriada per a decidir-me a eixir o a quedar-me a casa. És veritat; el paper és pacient, i com que sospite que ningú no tindrà cap interès a llegir aquest quadern relligat dignament i titulat Diari, no tinc la més mínima intenció de donar-lo a llegir mai, si no és que trobo en la meva vida l’Amic o l’Amiga a qui ensenyar-lo. 

I heus ací que ja he arribat al punt de partida, a l’acudit de començar un Diari: no tinc cap amiga... Tinc uns pares que estime molt i una germana de setze anys; ben comptat i debatut tinc una trentena de companys, entre els quals hi ha les meves suposades amigues; tinc admiradors fracassats que em segueixen amb la mirada... 

    Tinc parents, oncles i ties simpàtics, una casa agradable... No, aparentment no em falta res, excepte l’Amiga. Amb els meus companys, només m’hi puc divertir i no res més. Mai no puc parlar amb ells d’altres coses més que de banalitats, ni tan sols amb les meves amigues, perquè ens és impossible fernos més íntimes; aquí està el mal...

    Desitje que aquest Diari personifique l’Amiga. I aquesta amiga es dirà Kitty. Kitty encara no sap res de mi. Per tant, hauré d’explicar breument la història de la meva vida. 

    El meu pare tenia ja trenta-sis anys quan es va casar amb la meva mare, que en tenia vint-i-cinc. La meva germana Margot va néixer el 1926 a Francfort del Main. I jo, el 12 de juny de 1929. Com que som jueus cent per cent, vàrem emigrar a Holanda el 1933, on el meu pare fou nomenat director de la Travies n. V., empresa associada amb Kolen i Cia. D’Amsterdam. Val a dir que la nostra vida no era mancada d’emocions, perquè la resta de la família encara estava de batent-se amb les mesures hitlerianes contra els jueus. A conseqüència de les persecucions de 1938, els meus dos oncles materns van fugir, i arribaren sans i bons als Estats Units. La meva àvia, que aleshores tenia setanta-tres anys, va venir amb nosaltres. Després del 1940 el nostre benestar s’havia d’acabar ràpidament: primer la guerra, després la capitulació, i la invasió dels alemanys, que ens va deixar a la misèria... 

Els jueus obligats a portar l’estrella, a cedir les seves bicicletes... 

Prohibició per als jueus de pujar als tramvies, de conduir vehicles... 

Obligació per als jueus de fer les seves compres exclusivament als magatzems que portaven la marca de «botiga jueva», i encara només de tres a cinc de la tarda. 

Prohibició per als jueus de eixir passades les vuit de la vesprada, ni que fora al seu propi jardí, ni de quedar-se a casa dels seus amics. 

Prohibició per als jueus d’anar al teatre, al cinema o qualsevol altre lloc de diversió.

Prohibició per als jueus de practicar qualsevol esport públic: prohibició de freqüentar la piscina, les pistes de tennis i d’hockey o altres llocs d’esplai. 

Prohibició per als jueus d’anar a les escoles jueves, i una colla de restriccions com aquestes... 

    Així anem fent la viu-viu, no fent això, no fent allò... Jopie sempre em diu: «Jo ja no m’atreveix a fer res, per por que no estigua prohibit». De manera que la nostra llibertat és molt restringida; però, vaja, la vida encara és suportable. 

    L’àvia es va morir pel gener del 1942. Ningú no sap com pense en ella i com l’estime encara. Jo anava a l’escola Montessori des del Jardí d’Infants, o sigui des del 1934. A la 6B vaig tenir de mestressa la directora, madame K. A la fi d’any, el comiat va ser dolorosíssim; totes dues vàrem plorar. El 1941, la meva germana Margot i jo vàrem entrar a l’institut jueu. La nostra petita família de quatre persones encara no pot queixar-se massa; i heus ací que ja he arribat a la data d’avui. 

MIGUEL DE UNAMUNO, San Manuel Bueno, mártir

Uno de los temas que rondan siempre la obra de don Miguel de Unamuno, es el de las dudas religiosas, tema central de San Manuel Bueno, mártir. También expresó esta preocupación por la existencia de Dios y la inmortalidad del alma en algunos de sus poemas: 

Agranda la puerta, Padre,

porque no puedo pasar.

La hiciste para los niños,

yo he crecido, a mi pesar.

Si no me agrandas la puerta,

achícame, por piedad;

vuélveme a la edad aquella

en que vivir es soñar.

Unamuno se mueve entre el escepticismo (tal y como le dicta la razón) y la necesidad desesperada de Dios.  Es el caso de su novela, San Manuel Bueno, mártir. 

ARGUMENTO-LECTURA

La novela (o nivola), contada desde el punto de vista de Ángela Carballino, nos presenta a Don Manuel Bueno, un sacerdote muy querido por sus feligreses, a los que ayuda y consuela. Ángela, que es una de sus feligresas, escribe en sus memoria sus recuerdos sobre el sacerdote:

 "De nuestro don Manuel me acuerdo yo como si fuese de cosa de ayer, siendo yo niña, a mis diez años, antes de que me llevaran al Colegio de las Religiosas de la ciudad catedralicia de Renada (ciudad imaginaria). Tendría él, nuestro santo, entonces unos treinta y siete años. Era alto, delgado, erguido, llevaba la cabeza como nuestra Peña del Buitre lleva su cresta, y había en sus ojos toda la hondura azul de nuestro lago. Se llevaba las miradas de todos y tras ellas los corazones, y él al mirarnos parecía, traspasando la carne como un cristal, mirarnos al corazón. Todos le queríamos, pero sobre todo los niños. ¡Qué cosas nos decía! Eran cosas, no palabras. Empezaba el pueblo a olerle la santidad; se sentía lleno y embriagado de su aroma."

 Sin embargo, Don Manuel vive una gran tragedia interior: ha perdido la fe y no cree en la inmortalidad del alma.  No obstante, no quiere desvelarlo a sus fieles para que sigan viviendo en la paz que les da el creer en la otra vida. Cada día, al decir misa, permanece en silencio en el momento del Credo: "Creo en la resurrección de la carne y la vida eterna..." 

Llega un momento en que es tal el sufrimiento por su incredulidad, que necesita comunicarlo. El primero al que confía su secreto es Lázaro, hermano de Ángela, incrédulo y anticlerical. Con él mantiene conversaciones en las que se dice que la religión como el opio del pueblo: sirve para mantener al pueblo llano con la esperanza y el consuelo ante la muerte. Frente al pueblo, las personas de mayor cultura (élite), viven la crisis del desengaño.

"¿La verdad? La verdad, Lázaro, es acaso algo terrible, algo intolerable, algo mortal, la gente sencilla no podría vivir con ella.

¿Y por qué me la deja entrever ahora aquí como en confesión?", le dije [habla Lázaro]. Y él: "Porque si no me atormentaría tanto, tanto, que acabaría gritándola en medio de la plaza, y eso jamás, jamás, jamás. Yo estoy para hacer vivir a las almas de mis feligreses, para hacerles felices, para hacerles que se sueñen inmortales y no para matarles. Lo que aquí hace falta es que vivan sanamente, que vivan en unanimidad de sentido, y con la verdad, con mi verdad, no vivirían. Que vivan. Y esto hace la Iglesia, hacerles vivir. ¿Religión verdadera? Todas las religiones son verdaderas en cuanto hacer vivir espiritualmente a los pueblos que las profesan, en cuanto les consuelan de haber tenido que nacer para morir, y para cada pueblo la religión más verdadera es la suya, la que le ha hecho. ¿Y la mía? La mía es consolarme en consolar a los demás, aunque el consuelo que les doy no sea el mío."

Tras varias conversaciones, el propio Lázaro colaborará con la obra del sacerdote fingiendo también él convertirse y abrazar la fe. Finalmente, también le confiesa su secreto a Ángela. 

- ¿Cuál es nuestro pecado, padre? [habla Ángela]

- ¿Cuál? -me respondió-. Ya lo dijo un gran doctor de la Iglesia Católica Apostólica Española, ya lo dijo el gran doctor de La vida es sueño, ya dijo que "el delito mayor del hombre es haber nacido". Ese es, hija, nuestro pecado: el haber nacido. 

- ¿Y se cura, padre?

- ¡Vete y vuelve a rezar! Vuelve a rezar por nosotros, pecadores... Sí, al fin se cura el sueño... Al fin se cuera la vida... Al fin se acaba la cruz del nacimiento. Y como dijo Calderón, el hacer bien, y el engañar bien, ni aun en sueños se pierde...

- Oíd: cuidad de estas pobres ovejas, que se consuelen de vivir, que crean lo que yo no he podido creer. Y tú, Lázaro, cuando hayas de morir, muere como yo, como morirá nuestra Ángela, en el seno de la Santa Madre Católica Apostólica Romana, de la Santa Madre Iglesia de Valverde de Lucerna, bien entendido. Y hasta nunca más ver, pues se acaba este sueño de la vida. 

Al final, Don Manuel fallece conservando su secreto. La forma de su muerte es muy plástica y llamativa: muere rodeado de su pueblo, mientras está oficiando una misa, justo en el momento en que se reza el Credo, justo en el momento en que se llega a “creo en la resurrección de la carne y la vida eterna”. Poco tiempo después muere Lázaro, que se considera un verdadero resucitado (como el de la Biblia). Se le han quitado de la cabeza sus ideas anarquistas y ahora solo piensa en la felicidad de la gente sencilla, en el aquí y el ahora. 

El pueblo, que considera un santo a don Manuel por sus obras, comienza su proceso de beatificación a la par que Ángela escribe su historia.