ANNA FRANK. El diari d´una noia

Dimecres, 16 de febrer de 1944

Hui havia d'anar a les golfes a buscar creïlles i havia de passar per l'habitació de Peter. Quan pujava l'escala, Peter m'ha dit: 

- Ja hi aniré jo. 

- No cal. 

Quan he tornat a baix, li he preguntat: 

- Què estudies?

- Francès -m'ha respost. 

Li he demanat si podia veure el llibre. He segut i li he explicat alguna cosa de la lliçó. Després hem parlat de la foto que té a la paret, amb actors de cinema. (...) Peter també necessita amor. Per això agafa tan fort el seu gat, Mouschi. 

Dimecres, 23 de febrer de 1944

Sovint puge a les golfes a prendre l'aire. Puc obrir la finestra i mirar a fora. Aquest matí també hi havia Peter. Ha vingut capa a mi. Jo seia a terra. Hem mirat el cel blau, l'arbre i els ocells. Tot era tan bonic! Hem estat així una estona. He pensat: "No puc estar trista". 

El món es bonic. Hem de ser feliços. 

Diumenge, 27 de febrer de 1944

Pense en ell des del matí fins a la nit. Quan dorm, veig Peter. Quan em desperte, també. Peter i jo tenim coses iguals. Tots dos tenim sentiments molt vius i per això a vegades som persones difícils. 

Quan isc de l'habitació, després de menjar, Peter em diu:

- Adéu, Anna. Ens veurem més tard. 

Només ho diu si ningú no el sent. Sóc tan feliç! Potser m'estima! M'agrada parlar amb ell. 

Dimecres, 29 de març de 1944

Vam sentir per la ràdio un senyor del govern holandès. Va dir: 

- Desprès de la guerra, volem posar junts els diaris i les cartes que ha escrit la gent. D'aquesta manera tindrem explicada una part molt interessant de la nostra història. 

Potser escriuré un llibre. Es dirà La casa amagatall. D'aquí a deu anys, a la gent li agradarà llegir coses sobre nosaltres, els jueus amagats: com vivim, què mengem, de què parlem...

T'he explicat moltes coses de la nostra vida, però no ho saps tot. No saps la por que tenim. 

(...) Les persones s'esperen hores i hores, l'una darrere l'altra, per comprar menjar o quasevol cosa. Els metges no van a veure els malalts, perquè els roben els cotxes i les bicicletes. Tots tenem gana. El menjar d'una setmana s'acaba en dos dies. Els aliats no arriben mai. Els nens estan malalts. Tots porten roba vella i sabates amb forats. 

Dimecres, 5 d'abril de 1944

Fins ara, estudiar no era important per a mi. Sembla tan lluny el final de la guerra! Però sé que he d'estudiar. Vull fer alguna cosa a la vida. Vull ser periodista. Sé que puc escriure. Les meues històries són bones, el meu diari sovint és interessant i divertit... Però no sé si sereveix per això. Si no puc escriure llibres o treballar en un diari, escriuré per a mi. 

No vull ser com la mare o la senyora Van Daan. No vull ser com totes les dones que fan la feina de casa i que ningú no recordarà. Vull més coses que un marit i fills! Vull ser útil, divertir la gent! Vull continuar vivint desprès de morir!