DIARI D´ANNA FRANK

 

Diumenge, 14 juny 1942 

 El divendres, 12 de juny, em vaig despertar abans que toquessin les sis, cosa comprensible: era el dia del meu aniversari. Només que a casa no em deixen ser tan matinera. De manera que vaig haver de contenir la meva curiositat durant tota una altra hora. Al cap de tres quarts ja no podia més. Vaig anar al menjador, on Mauret, el gat, em va acollir refregant el cap contra meu i fent-me mil magarrufes.

 A les set vaig anar a veure el pare i la mare, i a l’últim vaig poder desembolicar els presents, que m’esperaven al saló. La primera sorpresa vas ser tu, gairebé diria un dels meus millors presents. Un pomell de roses, una planta menuda, dues branques de peònia... heus ací com aquell matí vaig trobar la taula guarnida de fills de Flora, seguits de molts d’altres al llarg del dia. 

    El pare i la mare m’han curullat de debò, sense comptar els nostres nombrosos amics i coneguts, que m’han obsequiat a bo i millor. Entre altres coses m’han regalat un joc de societat, una pila de bombons, xocolata, un trencaclosques, una agulla de pit, els Mites i llegendes holandesos de Josep Cohen, la Cambra fosca de Hildebrand, Daisy’s Bergvacantie, un llibre espaterrant, i una mica de diners, que em permetran comprar els Mites grecs i romans. Magnífic! 

Més tard, Lies1 va venir-me a cercar per anar a l’escola. A l’hora de l’esbarjo vaig repartir caramels entre els professors i els alumnes, i després, a treballar altre cop. Prou per avui. 

Adéu, Diari, et trobo meravellós!

Dissabte, 20 juny 1942 

    Fa uns quants dies que no he escrit res; abans calia que reflexionés d’un cop per sempre sobre el significat d’un Diari. Trobo que em fa una impressió estranya això d’expressar els meus pensaments, no solament perquè encara no havia escrit mai res, sinó perquè em sembla que, més tard, ni a mi ni a ningú no interessaran les confidències d’una col·legiala de tretze anys. Però vaja, no té importància. Tinc ganes d’escriure, i, sobretot, de sondar el meu cor a propòsit de tota mena de coses. 

    «El paper té més paciència que els homes.» Aquesta dita em va passar pel cap quan, un dia de lleugera malenconia, m’avorria a cent per hora, amb el cap entre les mans, massa emmurriada per a decidir-me a eixir o a quedar-me a casa. És veritat; el paper és pacient, i com que sospite que ningú no tindrà cap interès a llegir aquest quadern relligat dignament i titulat Diari, no tinc la més mínima intenció de donar-lo a llegir mai, si no és que trobo en la meva vida l’Amic o l’Amiga a qui ensenyar-lo. 

I heus ací que ja he arribat al punt de partida, a l’acudit de començar un Diari: no tinc cap amiga... Tinc uns pares que estime molt i una germana de setze anys; ben comptat i debatut tinc una trentena de companys, entre els quals hi ha les meves suposades amigues; tinc admiradors fracassats que em segueixen amb la mirada... 

    Tinc parents, oncles i ties simpàtics, una casa agradable... No, aparentment no em falta res, excepte l’Amiga. Amb els meus companys, només m’hi puc divertir i no res més. Mai no puc parlar amb ells d’altres coses més que de banalitats, ni tan sols amb les meves amigues, perquè ens és impossible fernos més íntimes; aquí està el mal...

    Desitje que aquest Diari personifique l’Amiga. I aquesta amiga es dirà Kitty. Kitty encara no sap res de mi. Per tant, hauré d’explicar breument la història de la meva vida. 

    El meu pare tenia ja trenta-sis anys quan es va casar amb la meva mare, que en tenia vint-i-cinc. La meva germana Margot va néixer el 1926 a Francfort del Main. I jo, el 12 de juny de 1929. Com que som jueus cent per cent, vàrem emigrar a Holanda el 1933, on el meu pare fou nomenat director de la Travies n. V., empresa associada amb Kolen i Cia. D’Amsterdam. Val a dir que la nostra vida no era mancada d’emocions, perquè la resta de la família encara estava de batent-se amb les mesures hitlerianes contra els jueus. A conseqüència de les persecucions de 1938, els meus dos oncles materns van fugir, i arribaren sans i bons als Estats Units. La meva àvia, que aleshores tenia setanta-tres anys, va venir amb nosaltres. Després del 1940 el nostre benestar s’havia d’acabar ràpidament: primer la guerra, després la capitulació, i la invasió dels alemanys, que ens va deixar a la misèria... 

Els jueus obligats a portar l’estrella, a cedir les seves bicicletes... 

Prohibició per als jueus de pujar als tramvies, de conduir vehicles... 

Obligació per als jueus de fer les seves compres exclusivament als magatzems que portaven la marca de «botiga jueva», i encara només de tres a cinc de la tarda. 

Prohibició per als jueus de eixir passades les vuit de la vesprada, ni que fora al seu propi jardí, ni de quedar-se a casa dels seus amics. 

Prohibició per als jueus d’anar al teatre, al cinema o qualsevol altre lloc de diversió.

Prohibició per als jueus de practicar qualsevol esport públic: prohibició de freqüentar la piscina, les pistes de tennis i d’hockey o altres llocs d’esplai. 

Prohibició per als jueus d’anar a les escoles jueves, i una colla de restriccions com aquestes... 

    Així anem fent la viu-viu, no fent això, no fent allò... Jopie sempre em diu: «Jo ja no m’atreveix a fer res, per por que no estigua prohibit». De manera que la nostra llibertat és molt restringida; però, vaja, la vida encara és suportable. 

    L’àvia es va morir pel gener del 1942. Ningú no sap com pense en ella i com l’estime encara. Jo anava a l’escola Montessori des del Jardí d’Infants, o sigui des del 1934. A la 6B vaig tenir de mestressa la directora, madame K. A la fi d’any, el comiat va ser dolorosíssim; totes dues vàrem plorar. El 1941, la meva germana Margot i jo vàrem entrar a l’institut jueu. La nostra petita família de quatre persones encara no pot queixar-se massa; i heus ací que ja he arribat a la data d’avui.