Divendres, 10 de març de 1944
Tenim més problemes. La Miep està malalta i el senyor Kleiman encara no pot treballar perquè l'estómac li fa mal. La Bep no pot fer-ho tot ella sola. Ahir, mentre sopàvem, algú va picar a la paret del costat. Vam patir tota la nit.
M. és l'home que ens ven el menjar d'amagatal. La policia se l'ha emportat. Això és molt dolent, per a nosaltres i per a ell. M. té cinc fills i la seua dona en tindrà un altre ben aviat.
Dimarts, 14 de març de 1944
Hui per dinar tenim creïlles i verdures. Fan molta pudor. Per això necessite un mocador que em tapa la boca i el nas! Pense que ens ho hem de menjar i ja em pose malalta. S'han podrit moltes creïlles. Quand la vida és fàcil, el menjar no és important. Però aquí la vida no és fàcil. Ja és el quart any de guerra i tots estem cansats i tristos.
Dimecres, 5 d'abril de 1944
Sé que he d'estudiar. Vull fer alguna cosa a la vida. Vull ser periodista. Sé que puc escriure. Les meues històries són bones, el meu diari sovint és interessant i divertit... Però no sé si serveix de veritat per a això. Si no puc escriure llibre o treballar en un diari, escriuré per a mi. No vull ser com la mare o la senyora Van Daan. No vull ser com totes les dones que fan la feina de cas i que ningú no recordarà. Vull més coses que un marit i fills! Vull ser útil, divertir la gent. Vull continuar vivint després de morir!
Estic contenta. Gràcies, Déu meu, perquè sé escriure! Mai no deixaré d'escriure. Tot anirà bé.
Diumenge, 16 d'abril de 1944
Ahir va ser un dia molt important a la meua vida. Recorda-ho. Quan et fan el primer petó, sempre és important. Ahir a la nit seia amb Peter al seu llit. Ell em va abraçar i jo també a ell. Séiem així d'altres vegades, però mai tan a prop l'un de l'altra.
Va posar el meu cap sobre la seua espatlla, i el seu cap sobre el meu. Va ser tan bonic! Em va tocar la car, el braç, els cabells... A dos quarts de deu ens vam aixecar. Peter havia de fer una volta per la casa. Jo era al seu costat. I, de cop, Peter em va fer un petó. Va ser un petó als cabells, entre la cara i l'orella. Vaig córrer escales avall i no vaig mirar enrere!
Dimarts, 6 de juny de 1944
"Avui és el dia D", ha dit la BBC a les dotze del migdia. Hui és "el" dia: els aliats han arribat a França! Les notícies alemanyes diuen que els soldats britànics són a França i que lluiten contra els alemanys. A la una, la BBC ha dit que molts avions volen cap a França (porten soldats i bombes), que quatre mil vaixells arriben a la platja. Hi ha soldats britànics i americans que ja lluiten.
No ens ho poden creure. S'acaba la guerra? És veritat? N'hem parlat tantes vegades! Però encara no ens ho creiem. Els aliats guanyaran la guerra aquest any 1944? No ho sabem. Però l'esperança és vida i ens porta el valor i la força. Els aliats ja vénen. Són amics nostres.
La Margot diu:
- Potser pel setembre o l'octubre podré torna a l'escola!
Dimarts, 13 de juny de 1944
Un altre aniversari. Ja tinc quinze anys. M'han fet molts regals: un llibre d'història de l'art, roba, un mocador, un pot de melmelada, dos pastissos petits, un llibre de plantes, dolços de la Miep i flors molt boniques de Peter.
La guerra va bé, però el temps és molt dolent: plou, fa un vent fort i el mar està molt mogut.
Peter m'estima cada dia més. Com un amic. I si un dia vaig a la seua habitació, després necessite tant veure'l! Però hi ha alguna cosa que no va bé, i no sé què és. Peter és dolç i bo. Però no m'agraden algunes coses d'ell. No pensa gaire en Déu. Tampoc no m'agrada com parla sobre el menjar. El coneixeré de veritat algun dia?
Divendres, 21 de juliol de 1944
Ara, per fi, les coses aniran bé! Bones notícies! Algú va provar de matar Hitler. Va ser un soldat alemany. Això vol dir que molts soldats alemanys no volen més guerra. Volen la pau.
Dimarts, 1 d'agost de 1944
Jo sóc dues persones, com t'he dit sovint. Una persona és alegre i divertida. Li agraden els petons. Li agrada fer riure. Aquesta és l'Anna que tots coneixen. Les persones es diverteixen amb mi una vesprada i els serveix per a toto un mes!
Ningú no coneix l'altra Anna, la més bona. Aquesta té més sentiments i és més dolça. Però sempre ix la primera Anna i no deixa eixir la segona. És perquè tinc por. La gent es riu de mi, però no m'importa, perquè es riude l'Anna xerraire i alegre. L'Anna callada, la bona, la de veritat, és massa dèbil. Si la faig eixir durant quinze minuts, potser no dirà ni una paraula. Només deixarà parlar l'Anna número u.
L'Anna dolça no ix mai si ha ha altres persones. Però quan estic sola, aleshores sempre ix. Voldria ser diferent. Prove de canviar amb totes les meues forces, però és difícil. Si calle i estic tranquil·la, la meua família es pensa que estic malalta! Prove de ser una persona diferent. I ho seria... en un món sense ningú més.
EL DIARI D'ANNA ACABA AQUÍ
