ANNA FRANK. El diari d'una noia

 Divendres, 10 de setembre de 1943

Cada vegada que t'escric és perqué ha passat alguna cosa, sovint dolenta. Però aquesta vegada ha passat una cosa molt, molt bona. Les notícies diuen que Itàlia ha eixit de la guerra! Els britànics han arribat a Nàpols, al sud d'Itàlia. Els alemanys són al nord del país. 

Però també hi ha males notícies. Al senyor Kleiman li fa mal l'estómac i s'haurà d'estar a l'hospital quatre setmanes o més. És molt valent! Està molt malalt, però sempre somriu i prova d'estar content. 

Divendres, 29 d'octubre de 1943

Jo estic bé, però no tinc res de gana. Em diuen: "Fas mala cara, Anna." Els diumenges són els dies més dolents. No sentim cap soroll. Sóc como un ocell sense ales que xoca a les fosques contra les parets de la gàbia. Una veu dins meu crida: "Ix a fora, a riure!" Però no ho faig. Prove de dormir: si dorm, el temps passa més de pressa. 

Dijous, 6 de gener de 1944

Necessite un amic o una amiga. Podria ser Peter. M'agrada tant parlar amb algú! Ahir vaig parlar amb ell; el vaig mirar i els seus ulls blaus em van fer sentir molt bé. 

A la nit, quan era al llit, vaig plorar i plorar. He de demanar a Peter que siga amic meu? No l'estime, però el necessite. He de veure Peter més sovint i fer que parle amb mi. 

Dissabte, 15 de gener de 1944

No t'explicaré tot el que passa quan ens barallem. Però ara ja no ens partim el menjar com abans: ara cadascú es guarda la seua carn, el seu oli i es cou les seues creïlles. La mare va dir: "No vull veure el senyor Van Daan durant dues setmanes." Em pense que això no podrà ser. Les altres persones que viuen juntes, como fem nosaltres, també es barallem? O és que nosaltres hem tingut mala sort?

Dimecres, 16 de febrer de 1944

Hui havia d'anar a les golfes a buscar creïlles i havia de passar per l'habitació d'en Peter. Quand pujava l'escala, Peter m'ha dit: 

- Ja hi aniré jo.

- No cal. 

Quan he tornat a baix, li he preguntat: 

- Què estudies?

- Francès -m'ha respost. 

Li he demanat si podia veure el llibre. He segut i li he explicat alguna cosa de la lliçó. Després hem parlat d'altres coses. Al final, ell m'ha parlat de la foto que té a la paret, amb actors de cinema. L'hi vaig donar jo, aquella, foto, i a ell li agrada molt. 

- Vols que te'n done més?

- No. Només vull aquesta. Me la mire cada dia i tota la gent que hi ix ja són amics meus. 

Peter també necessita amor. Per això agafa tan fort el seu gat, Mouschi. 

Divendres, 18 de febrer de 1944

Sempre puge a dalt per veure'l a ell. Això em fa feliç. Però a la mare no li agrada i em diu: 

- On has estat? Deixa Peter tranquil. 

Dissabte, 4 de març de 1944

El dissabte sempre era un dia trist. Però hui, no. I és per Peter. El pare li fa classes de francès. Hui jo també he anat a classe. Asseguda al costat de Peter, hi estava tan bé! Hem parlat fins a l'hora de dinar. Quand isc de l'habitació, després de menjar, Peter em diu: 

- Adéu, Anna. Ens veurem més tard. 

Només ho diu si ningú no el sent. Sóc tan feliç! Potser m'estima! M'agrada parlar amb ell.