Diumenge , 21 de juny de 1942
A l´escola tots esperem el resultat dels exàmens. Pense que les meues amigues i jo passarem els exàmenes, però encara no ho sabem.
Els mestres estan contents amb mi. Però el senyor Keesing, que ja és gran, s´enfada amb mi perquè de vegades parle massa. Una vegada em va posar més deures. Em va fer escriure una redacció que duia el nom de "La xerraire".
Dimecres, 24 de juny de 1942
Fa molta calor! Ahir al migdia vaig anar a peu de l´escola a casa del dentista. Els jueus no podem anar en autobús ni en tren. Em vaig cansar tant, que a la vesprada m´adormia a l´escola. Però a casa del dentista em van tractar bé i em van donar una beguda.
No m´agrada anar a l´escola. Però estic contenta, perquè falta una setmana pe a les vacances d´estiu. Ahir va passar una cosa divertida. Un noi que es diu Hello Silberberg em va demanar si podíem anar junts a l´escola. En Hello té setze anys i explica històries divertides. Aquest matí també m´esperava per anar junts a l´escola.
Dimecres, 5 de juliol de 1942
He fet els exàmens molt bé! I la Margot, també, com sempre. Els pares estan contents.
Ara el pare sempre és a casa perquè no pot anar a treballar. És trist pensar que ja no et necessiten. A les oficines, el senyor Kleiman i el senyor Kugler fan la feina del pare.
Fa uns dies vam anar a caminar amb el pare, i ell em va dir:
- Anna, potser ens haurem d´amagar aviat.
- Per què? -li vaig preguntar.
- Perquè els alemanys ens poden agafar -va dir ell, que estava molt seriós-. Ja fa més d´un any que guardem menjar, roba i mobles.
- Però quan marxare? - li vaig dir.
- Estigues tranquil·la. Tu, diverteix-te, ara que pots!
Dimecres, 8 de juliol de 1942
Sembla que hagin passat molts anys des de diumenge. Han passat tantes coses! Però sóc viva i això es el més important.
Diumenge a la vesprada em pensava que els alemanys es volien emportar el pare. Ja sabem què vol dir això: anar a un camp de concentració.
- La mare ha anat a demanar al senyor Van Daan si ens podem amagar en algun lloc -va dir Margot.
El senyor Van Daan treballava amb el pare i és un bon amic seu.
Més tard, la Margot m´ho va explicar bé: els alemanys li havien enviat una citació a ella, i no al pare. Com poden separar a la família una noia de setze anys? La Margot no se n´anirà. On ens podem amagar? A la ciutat? Al camp? Quan, on, com...?
La Margot i jo vam començar a fer paquets. Hi ficava les coses més estranyes! Primer, aquest diari. Després, hi vaig ficar mocadors, llibres d´escola, una pinta i cartes velles. Per a mi els records són més importants que la roba. La Miep i el seu marit Jan ens van ajudar i es van emportar coses nostres. Treballen a la fàbrica del pare i són els nostres millors amics. Vaig dormir per última vegada al meu llit. La mare em va despertar a dos quarts de sis del matí. Ens van posar molta roba a sobre perquè els jueus no poder eixir de casa amb maletes.
A dos quarts de vuit vam marxar de casa. Vaig dir adéu al meu gat. La família que viu al costat li donarà menjar. Anàvem de pressa perquè volíem arribar a l´amagatall i estar segurs. Vam deixar els llits desfets i la taula sense desparar.
Demà més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario